Sobre mí

Sóc l’Emili Solé. Esculpeixo des del 1984 i fa més de 40 anys que m’hi dedico professionalment.
Si has arribat fins aquí després de veure una obra, és normal que et preguntis per què l’he feta així i com la construeixo. Això és el que et vull explicar.

Com treballo: de la recerca al volum

Abans de tocar el material, necessito entendre a fons què vull esculpir. Dedico molt de temps a llegir, documentar i ordenar la informació; d’aquí neix una imatge mental força precisa de la figura o l’escena que vull construir. Sense aquest pas previ, sento que improvisaria sense criteri.

Una base “clàssica” que avui continua sent útil

La meva formació a la Facultat de Belles Arts va ser plenament clàssica. En procediments escultòrics vaig aprendre i practicar recursos tècnics que es coneixien i s’utilitzaven en aquell moment: modelatge en argila, construcció de motlles perduts, reproduccions en escaiola, pas a marbre o a fusta mitjançant el sistema de punts, i fosa en bronze amb la tècnica de la cera perduda.

Aquesta base avui em permet treballar el volum amb criteri, sigui quin sigui el suport o el material.

Allò que no es veu, però sosté una obra

A Belles Arts no només s’aprèn a “tocar argila”. També hi ha dibuix, anatomia artística, història de l’art, composició i reflexió sobre el llenguatge visual.

Passar anys estudiant tot això no va ser un adorn acadèmic: em va donar eines objectives per decidir proporcions, ritmes, pesos visuals, línies de força i relacions entre figures.

Els elements de la percepció visual estan estudiats i s’ensenyen: com es mou la mirada dins d’una imatge, què crea equilibri o tensió, com es construeix una jerarquia clara entre allò principal i allò secundari.

Quan un crític d’art seriós avalua dues obres sense saber qui les ha fet, es basa precisament en això: en la solidesa de la composició, en la coherència de l’estil, en la credibilitat del gest i en com s’articula el conjunt, més enllà del nom de l’autor.

L’art no és una ciència exacta, però tampoc una loteria arbitrària.

Eines noves, el mateix criteri

Amb els anys han anat arribant nous recursos: motlles de silicona, resines epoxi, fibra de vidre i plastilines de modelatge professional (de base oliosa, molt diferents de la plastilina escolar), i més recentment el modelatge en 3D.

No tinc un material “preferit”: trio la tècnica en funció del que l’obra necessita i de com es presentarà o es reproduirà.

Una obra a mida real: els passos de Setmana Santa

Algunes de les meves obres més visibles no són figures petites de pessebre, sinó conjunts escultòrics a mida real: els passos de Setmana Santa.
Un pas és un grup escultòric que representa una escena de la Passió, Mort o Resurrecció de Jesucrist i que es porta en processó pels carrers durant la Setmana Santa.

Dos d’aquests passos formen part de la Processó del Sant Enterrament de Tarragona:
● El Sant Sopar (1995), realitzat per al Gremi de Marejants.
● Ecce Homo (1994), per a la Germandat del mateix nom.

A la processó, el Sant Sopar mostra els dotze apòstols reunits al voltant de la taula, i l’Ecce Homo representa el moment en què Pilat presenta Jesús al poble amb la frase «Aquí teniu l’home».

Des del punt de vista escultòric, aquests passos resumeixen moltes de les idees que apareixen en aquesta pàgina: recerca prèvia, composició, anatomia, ritme visual, relació entre figures i control del volum en un format monumental.

El procés comença amb el modelatge en argila i la construcció de motlles perduts; a partir d’aquí, algunes peces es resolen en talla de fusta i d’altres en fibra de vidre, per acabar amb una policromia que dona vida a cada personatge dins del conjunt.

Al vídeo pots veure com aquestes escultures viuen fora del taller: avancen pels carrers, acompanyades per confraries i bandes de música, i integrades en una tradició que pertany a molta gent.